Els humans, contràriament als micos, als que ens semblem quasi com dos gotes d'aigua, reinventem el passat i imaginem el futur, com a formes alternatives al que som. Mentides de la vida, sense cap dubte.
Amb la perspectiva del temps, i amb un rellotge que em descompta a passos gegants, sóc incapaç en estos moments d'imaginar futurs i només visc i em represente en el moment actual. No tinc espai per a més, no done tampoc per a més.
Les tres del matí i els ulls com plats. Les hores bruixes sempre em passen ràpid. Vaig saber que no m'anava a dormir i, com vaig en època de "una miqueta més així", se'm va disparar, sense poder evitar-ho, un monòleg amb mi mateix que de ben segur acabaria en “paja mental”.
Estirat al sofà, vaig parir una, i una altra més, “paja mental”.
A fi de comptes, mai vaig tenir la capacitat per a "col·locar-me", ni tan sols mentalment on no em corresponia.
A fi de comptes, mai vaig tenir la capacitat per a "col·locar-me", ni tan sols mentalment on no em corresponia.
Ara ho pense i potser m'haja perdut "alguna cosa", o potser no i siga per això que aquesta "falta", aquesta "impossibilitat" de situar on no em toca, d'una manera pròpia, m'hagin convertit, sense voler, en el que sóc.
Però això només és una “paja mental”. Només coses i això.
No hay comentarios:
Publicar un comentario