OBRINT FINESTRES

De vez en cuando la alegría
tira piedritas contra mi ventana
quiere avisarme que está ahí esperando
pero me siento calmo
casi diría ecuánime
voy a guardar la angustia en un escondite
y luego a tenderme cara al techo
que es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas

quién sabe dónde quedan mis próximas huellas
ni cuándo mi historia va a ser computada
quién sabe qué consejos voy a inventar aún
y qué atajo hallaré para no seguirlos

está bien no jugaré al desahucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos
mucho queda por decir y callar
y también quedan uvas para llenar la boca

está bien me doy por persuadido
que la alegría no tire más piedritas
abriré la ventana
abriré la ventana.

Mario Benedetti

Algú em va dir una vegada que copiar fragments d'altres en el meu blog era una cosa així com fer trampes, un recurs explotat quan un no sap que dir.

Potser tenia raó o no.

No ho sé.

No m'importa.

L'AVORRIMENT I ALTRES DIFICULTATS

Després d'escoltar l'altre dia a la meua filla: “Estic avorrida”.

I respondre sense pensar: “¿Això com és possible?. En tantes coses que es poden fer”.
Em va quedar un dubte: “Quines eren eixes coses?.

Així que desprès de recapacitar, em vaig posar a fer una llista per a la pròxima vegada.

IDEES PER MATAR L'AVORRIMENT

-Observar el recorregut d'una formiga.
-Donar un passeig per la vora del riu.
-Menjar xocolate mentre s'assaboreix lentament.
-Veure una bona pel.lícula.
-Repassar fotos antigues.
-Tancar els ulls i imaginar que volem per l'univers.
-Cridar a algú del que fa temps que no sabem res.
-Fer una llista de projectes de vida a molt llarg termini.
-Inventar una història sobre l'avorriment.
-Escoltar música mentre no fem altra cosa.
-Llegir un llibre que no vulguem que s'acabe mai.
-Somiar despert.
-Recordar alguna cosa bona que ens haja passat.
-Sentir-nos privilegiats per poder avorrir ...

Però crec que el més important és no fer cas dels pensaments que ens obliguen a fer alguna cosa més profitós que disfrutar. Perquè no hi ha res més profitós ni més important que disfrutar.  Algú afegeix alguna més?

 

"No afrontem les dificultats perquè són difícils, sinó que són difícils perquè no les afrontem".

Sèneca

Si esperem a fer alguna cosa fins que de veritat ens sentim preparats, segurament ens quedarem sense fer grans coses. Hi ha assumptes per als que mai ens sentirem preparats, però no per això hauria de deixar de fer-los, perquè part d'esta preparació està precisament en la pràctica.

Segurament hi ha poques ments tan lúcides que es creguen estar preparades per a les grans decisions de la vida. I no obstant això afortunadament el món està ple de xicotetes proeses a l'abast de tots i de valents anònims, que saben fins a quin punt de vegades no s'ha de pensar en excés, i es llancen, tot del dubte o la dificultat, a lluitar contra els seus pròpies pors.

LLOANÇA A L'OMBRA

"Los occidentales, siempre al acecho del progreso, se agitan sin cesar persiguiendo una condición mejor que la actual. Buscan siempre más claridad y se las han arreglado para pasar de la vela a la lámpara de petróleo, del petróleo a la luz de gas, del gas a la luz eléctrica, hasta acabar con el menor resquicio, con el último refugio de sombra".

Junichiro Tanizaki

SOMBRAS DE LA CHINA. Joan Manuel Serrat

El hombre vino del mar.
Piel oscura, ojos pequeños,
las manos llenas de sombras,
las sombras llenas de sueños.

Y a cambio de una cerveza,
por la noche, en la cantina,
con exótica destreza,
regalaba sombras,
sombras de la China.

Sombras de la China,
sombras de la China.
Vea correr la liebre por la cortina,
al ganso haciendo el ganso,
al héroe y al villano.

Las manos del sueño
siempre traen un sueño
de la mano.................................

HUI, DIA DE REFLEXIÓ

En ocasions, un té la sensació que les coses no poden anar pitjor. I sap que és una sensació perquè les coses sempre poden anar pitjor, a molt pitjor. No obstant això, hi ha una realitat, i és que les coses sempre poden anar a millor, a molt millor. Dues realitats que es compensen en el temps.

Caminem sobre el fil d'aram. La vida és això, risc. Si ens falla l'equilibri el colp és terrible, però ens deguem al nostre camí, aquest que volem, aquest que tracem amb la fina corda d'un futur, potser incert, però que sens dubte està i on per pura necessitat vital hem de creure.

Sempre arriba l'hora de tancar etapes i recordar d'on venim i on volem arribar. Equivocats o no tenim dret a traçar la nostra ruta. Nosaltres i els altres. Per això hem d'assumir els canvis, encara que no ens agraden i seguir caminant.

Hui és un dels dies en què posem centenars de milers de moments en un caixó i pengem el cartell de tancat.

Un moment difícil, una decisió arriscada on el mareig comença a presidir-ho tot però amb la certesa que hi ha futur i això, sempre, és una molt bona notícia.

DEMOCRACIA, SI

ABRIL - MAIG: TRAVESSANT DEL SO AL COLOR EN ETERNA FRAGÀNCIA

En general, interpretem el que veiem en una persona pel que sentim dir d'ell, en tant que el contrari és molt més estrany. Per això, aquell que veu sense escoltar està molt més confús, molt més perplex, més inquiet que aquell que sent sense veure. És aquesta multiplicitat que els sentits poden revelar el que els fa tan enigmàtics.

Este fet té un paper molt significatiu per a la sociologia de la ciutat. Les relacions dels homes en les ciutats, si se les compara amb les relacions en els pobles, es caracteritzen per un pronunciat predomini de l'activitat de la vista sobre l'oïda. Des del desenvolupament dels mitjans de transport, autobús, ferrocarril, metro, etc., la gent té l'ocasió de poder o de deure mirar-se recíprocament durant minuts o hores seguides sense parlar. Actualment és molt més acusat ja que els mitjans de comunicació, sobretot la televisió, ofereixen al sentit de la vista la major part de totes les relacions sensorials d'home a home, la qual cosa fa canviar totalment tota la base dels sentiments sociològics generals.

El fet que revista un caràcter enigmàtic més marcat, un home que es presenta exclusivament a la vista, comparat amb el d'un home que la seua presència es revela per l'oïda, contribueix certament a formar aquest estat d'incertesa, d'inquietud, aquesta sensació de desorientació en relació amb el conjunt de les altres persones que ens envolten, aquesta sensació d'aïllament, aquesta sensació que per tot arreu xoca un amb les portes tancades.

Este joc tan interessant de sensacions, de confiances, de estranyeses, de comunicació, em fer proposar per a aquest maig amb el permís d'abril, parlar de:

ULLS - NAS – OÏDES                                                       FINESTRA - PATI

PARC URBÀ - JARDÍ

ANEM DE CONFLICTES

Per diversos motius, duc dies pegant-li voltes a diversos temes, no és que em lleven el son, això últimament només ho aconsegueixen poques coses, però sí que em tenen perdent minuts del meu apreciat temps buscant resposta als meus interrogants. Un d'ells és: Per què algunes persones tenen la necessitat vital de fer les coses rematadament malament? Per què tenen la necessitat de sembrar el conflicte allà per on caminen?.

El conflicte no m'agrada. Potser precisament per això, perquè no m'agrada, part del meu temps el dedique a lluitar contra aquest element distorsionador de la pau social. I, com no m'agrada el conflicte, quan aquest sobrevola el meu espai vital, la meua esfera personal, em molesta tant com els grans de arena que queden enganxats a la pell després d'un matí de platja.

No obstant això, mai estem fora de perill del conflicte, de generar (voluntària o involuntàriament) o de patir-lo. Lògicament, vivim en societat i cadascun som fill d'una llet diferent i, tot i que no ho parega, de la generació del conflicte i el mal rotllo, alguns fan el seu leitmotiv esguitant als que ens molesta terriblement. És així. No ho entenc però és així.

Com esta idea fa dies que em ronda pel cap i no trobava un explicació convincent, vaig decidir fer la consulta a la beneïda xarxa, el senyor Google. I heus aquí que vaig obtindre la resposta a la pregunta formulada:

"Els individus que pateixen un complex d'invisibilitat solen provocar conflictes que impliquen emocionalment a aquells que els envolten, i en els que inevitablement ells figuren en l'epicentre"

(NOTA: es refereix a persones que no han obtingut el reconeixement que creuen merèixer en el seu entorn immediat. Parlem de prestigi, carisma i respecte)

La cita en qüestió no és meua, sinó del filòsof Miroslav Berenzc i aquest pou de saviesa m'ha abocat.  Pense en la "cita" i done el meu dubte per clar. És això i no altra cosa el que porta a la generació dolosa del conflicte en la majoria d'ocasions.

FIL ROIG

Sempre havia cregut que existeixen vincles especials que ens uneixen a determinades persones. I ho crec perquè així ho he sentit. Però no acabava de convèncer fins que vaig tenir coneixement d'una famosa llegenda anònima d'origen xinès.

La llegenda diu que entre dos persones que estan destinades a tenir un llaç afectiu hi ha un fil roig que les uneix, que està amb elles des del seu naixement. El fil existeix independentment del moment de les seues vides en el qual les persones vagen a conèixer-se. No es pot trencar en cap cas, encara que de vegades puga estar més o menys tens. Aquest fil invisible és sempre una mostra del vincle que existeix entre elles.

No es senzillament meravellós. La llegenda sorgeix quan es descobreix que l'artèria ulnar connecta el cor amb el dit menut. A l'estar units per aquesta artèria es va començar a dir que els fils rojos de la destinació unien els dits menuts amb els cors, és a dir, simbolitzaven l'interès compartit i la unió dels sentiments.

Tot i això, cal diferenciar aquestes "connexions" a través de l'invisible "fil roig" del que són afinitats en un moment donat, del que siga que en un moment concret converteix a algú en especial. I és així perquè estes connexions estan per damunt d'això, sense perjudici que puguen, o no, superposar i arribar a confondre's.

Amb els anys viscuts, que comencen a ser uns quants, he constatat que aquests vincles, passe el que passe, per a millor o per pitjor, mantenen les connexions a través del temps i les circumstàncies. No obstant això, no tots aquests enllaços són positius. L’afectiu no sempre és deliciós, fins i tot ens sàpiga dolorós. Tot i així, la veritat és que, en el meu cas, puc afirmar que, tot i tenir millor o pitjors moments amb les persones a les que sé estic unit, en el balanç totes es situen en la columna dels beneficis. Només espere que ells puguen dir el mateix.

L'existència del famós "fil roig" es manté malgrat el transcurs del temps i a les putades de la vida, i ens concedeix la gran satisfacció de, quan et retrobes (perquè el fil estava tirant), sentir-te de nou com a casa. El més meravellós és que només cal esperar a convertir-nos en pols perquè "això" desaparega i, de vegades, ni tan sols així.