domingo, 27 de marzo de 2011

PARADOXA: " Ta casa és allà on no estàs "

Després de contemplar durant aquests últims dies, tots i cada un d'ells, el paisatge desolador de pobles arrasats per la força natural del tsunami, cases, habitatges, morades, llars, domicilis de milers de persones, em ve a la memòria una frase que vaig llegir l'altre dia: "Ta casa és allà on no estàs"

Pensat sobre aquesta frase, evidentment, traient-la del context, puc començar a donar-li voltes als murs, als límits que conformen una casa, i clar em la quotidianitat, vaig pensar en la meua "casa" i en el que trobe a faltar quan no estic en ella. No sé molt bé com traspassar al paper el que tinc en ment. No són les quatre parets més o menys còmodes en què visc, ni les coses que en ella conté, tot això és insignificant. Pense que trobe a faltar altres coses que van més enllà del que és material.

Sentat al sofà amb un sol radiant primaveral, el meu nas s'omple d'un penetrant olor de arròs al forn en preparació. Salive, sí, ho faig i entenc el que es la "casa", la meua. La meua "casa" és aquest lloc que es compon de mil sensacions agradables i acollidores que em tornen la tranquil·litat i la serenitat que moltes vegades perd.

Potser a això es referia aquesta frase, a totes aquestes coses que ens transporten a un lloc on ens sentim segurs i que quan pel motiu que siga desapareix ens deixa coixos. O potser no voldria referir a res de tot això. No importància, ara on està la meua "casa", la meua casa està en mi. I m’agrada el penetrant olor de cuina casolana, em fa recordar moments davant d'una taula amb la meua gent.

La casa la portem sempre al damunt, en el nostre interior, en els nostres sentits, per això podem viure en qualsevol lloc, sense murs, ni parets materials, el que importa és que no ens falten les sensacions i el plaer de deixar que ens envolten i ens abriguen.

sábado, 26 de marzo de 2011

PREGUNTANT-ME

Taste una pregunta que penja dels meus llavis abans de llançar-la a l'infinit
Pot ser?
Camine entre els teus dies per acompanyar-te i enganxar-me entre les teues coses.
Saps que estic amb tu.
Em perd pels racons de la teva ment i ahí m'entretinc entre les teues anades i vingudes.
Em sents?
Les meues mans descansen al teu muscle i et dic en veu baixa els nostres secrets i et sent tremolar, és la proximitat de la pell.
Ho notes?
Tanque els ulls, i ara només jugue a imaginar, una bena perfecta i invisible. Sense veure't et veig.
Sospire.
És la fortuna de sentir el teu cos adorat, permanentment somiat.
Em contorsione, esbossant, pam a pam, la silueta del teu cos.
Ho sents?
Ens ancorem en l'etern, al posar els llavis mentre una llengua subtil els entreobre per endinsar-nos en les nostres boques i sabors, mil·límetre a mil·límetre.
Com et sents?
Un viatge en el temps, en l'espai, un curt viatge fins a trobar-nos enmig del desig que ho cobreix tot.
La torbació se m'ha clavat indefectiblement on la humitat ha creat el seu feu. Envenénam de tu, abans que acabe.
Pot ser?

domingo, 13 de marzo de 2011

MARÇ: Cap on bufa el vent?

Amb un peu ja dins el tercer mes de l'any, abans era el primer, em ve al cap pel seu nom la necessitat del vent per a què amb les pluges d'abril facin de maig un mes florit i bonic. Aquest rococó aforisme ens obri a l'univers del vent, un món ple de quimeres i conjectures que permeten construir (-mos) en la inquietud, en el dubte, en la intuïció, en definitiva en el canvi.


Estem al mes de trànsit d’interiorisme hivernal a l'esclat primaveral, renaix la vida, per això m'agrada preguntar-me “Cap on bufa el vent?. I tot perquè m’agrada estar al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, al vent del món.

Algú va dir que la vida és per a qui l’agafa
Ací estic amb el dit gros en alt, esperant que algú m’arreplegue
He estat vivint de les meues grans expectatives
¿Què té de bo estar ací encallat mentre el món passa de llarg?
¿On estan els senyals que m’ajuden a eixir d’ací?

Si he de entropessar en algun moment. ¿Com ho sabré?
Si tinc la història escrita en la cara

¿S’hi veu si sóc prou fort per a caminar sobre l’aigua?
¿Sóc prou espavilat per a llevar-me la bena dels ulls?
¿O sóc un beneit que va cap on bufa el vent?

Estic assegut a mitjan camí cap algun lloc
Pensant en el que tinc davant meu i en el que he deixat arrere
Jo sol, se suposa que és fàcil
¿És açò el que he estat buscant o he perdut el cap?
Potser la meua oportunitat està ací per emportar-se-me’n

Ací estic, caminant nu pel món
Ocupant espai, un xiquet de la societat
Feu-m’hi lloc.

Cançó “Que va cap on bufa el vent”



Este mes parlarem dels límits:

BRAÇOS – MURS – EL PERIURBÀ

sábado, 5 de marzo de 2011

CARNESTOLTES - CARNAVAL - CARNEVALE - KARNEVAL




¡Carnaval, carnaval!






Al grito todos nos colocamos las máscaras, nadie puede ver la propia, como siempre sucede.
Esta vez, es fácil adivinar el rostro ajeno tras los antifaces, tras los simulacros.
Reímos, captando de inmediato el ridículo que no nos pertenece, ilusionados con la idea de que, en el reparto, el azar nos deparó una suerte más digna.
Pero el azar no tiene esas delicadezas, y es muy probable que la nuestra sea la más grotesca.
Alguien pide auxilio, la máscara, impávida en su muerta blancura, lo asfixia.
Antes de que logre su cometido la arrancamos, dejando inerme el rostro desnudo que, de inmediato, reclama el cobijo de otra.
 Algunas se resisten a favorecer ocultamientos, pero al cabo resulta inevitable hallar la que mejor se ajusta a cada uno.
Llega la hora de las palabras. Cada quien las caza, como a oscuras liebres en un bosque aún más oscuro, y se enmascara revelándolas.
Curvas y líneas se suceden, diciendo, no diciendo, mostrando, no mostrando.
Punto final.
Es el momento de descubrirse.
No es posible partir con ellas, no hay negativa que valga.
Lo intento. Imposible.
La máscara se funde a mi rostro verdadero (ya olvidado), lo reemplaza.
Deberé ir por el mundo con esta faz que ignoro, y evitar todo espejo que señale su falsedad —o su verdad—, ambas igualmente irremediables.

Olga A. de Linares

He llegit que persona ve del verb llatí personare  - ressonar a través d'una màscara -. Però m'agrada molt més la explicació que tots necessitem crear-nos el nostre propi persona-tge i potser ho incorporem a nosaltres com si fossin part nostra. El persona-tge al llarg de la vida l'anem utilitzant i afegint diferents elements que pot ser que el confonguin amb nosaltres mateixos o pel contrari que ens distorsione.


CONSISTORI: el Poder de la Humilitat.



Cuidado de la democracia. Como norma política parece cosa buena.
Pero de la democracia del pensamiento y del gesto, la democracia del corazón y la costumbre, es el más peligroso morbo que puede padecer una sociedad.

José Ortega y Gasset.



Parlar del poder de la ciutat és parlar d'Assemblea, és parlar de Consell, d’Ajuntament, és parlar del més perillós morbo de la societat.
Tenim l'oportunitat de conversar amb el llenguatge dels gestos, els senyals, però també mitjançant el llenguatge dels silencis i de quina manera el silenci nostre o d'una comunitat pot estar dient molt.
Intentarem relacionar la humilitat amb el poder, sense entrar en més enunciats, només aquells que són bones intuïcions que ens fan pensar que és veritat, però que per a molts encara no han estat demostrats ni refutats. En definitiva, una pura conjectura. Crec que no, i per tant, com especulació vos propose una lectura:


El Principito
Antoine de Saint-Exupéry

El rey, vestido de púrpura y armiño, estaba sentado sobre un trono muy simple y, sin embargo, majestuoso.
- ¡Ah, -exclamó el rey al divisar el principito- aquí tenemos un súbdito!
El principito se preguntó:
- ¿Cómo es posible que me reconozca si nunca me ha visto?
Ignoraba que para los reyes el mundo está muy simplificado. Todos los hombres son súbditos.
- Aproxímate que vea mejor –le dijo el rey que estaba orgulloso de tener un súbdito.
….Tartamudeaba un poco y parecía molesto, pues el rey daba gran importancia a que su autoridad fuese respetada. Era un monarca absoluto, pero como era muy bueno, daba siempre órdenes razonables.
“Si yo ordenara, -decía frecuentemente- si yo ordenara a un general que se transformara en un ave marina y el general no me obedeciese, la culpa no sería del general sino mía.”
- ¿Puedo sentarme? preguntó tímidamente el principito.
- Te ordeno que te sientes le respondió el rey-recogiendo majestuosamente un faldón de su manto de armiño.
El principito estaba asombrado. Aquél planeta era tan pequeño, que no se explicaba sobre quien podría reinar aquel rey.
- Señor, - le dijo- perdóneme si me atrevo a preguntarle…
- Te ordeno que me preguntes – se apresuró a decir el rey.
- Señor… ¿sobre quién ejerce su poder?
- Sobre todo contestó el rey con gran ingenuidad.
- ¿Sobre todo?
El rey, con un gesto sencillo, designó su planeta, los otros planetas y las estrellas.
- ¿Sobre todo eso?- volvió a preguntar el principito.
- Sobre todo eso… -respondió el rey.
- No era solo un monarca absoluto, era, además un monarca universal.
- ¿Y las estrellas le obedecen?
- ¡Naturalmente! - le dijo el rey-. Y obedecen en seguida pues yo no tolero la indisciplina.


Semejante poder maravilló al principito. Si él disfrutara de un poder de tal naturaleza, hubiere podido asistir en el mismo día, no a cuarenta y cuatro sino a setenta y dos, a cien, o incluso a doscientas puestas del sol, sin tener necesidad de arrastrar su silla. Y como se sintiera un poco triste al recordar su pequeño planeta abandonado, se atrevió a solicitar una gracia del rey:
- Me gustaría ver una apuesta de sol… Déme ese gusto… Ordénele al sol que se ponga.