Després de contemplar durant aquests últims dies, tots i cada un d'ells, el paisatge desolador de pobles arrasats per la força natural del tsunami, cases, habitatges, morades, llars, domicilis de milers de persones, em ve a la memòria una frase que vaig llegir l'altre dia: "Ta casa és allà on no estàs"Pensat sobre aquesta frase, evidentment, traient-la del context, puc començar a donar-li voltes als murs, als límits que conformen una casa, i clar em bé la quotidianitat, vaig pensar en la meua "casa" i en el que trobe a faltar quan no estic en ella. No sé molt bé com traspassar al paper el que tinc en ment. No són les quatre parets més o menys còmodes en què visc, ni les coses que en ella conté, tot això és insignificant. Pense que trobe a faltar altres coses que van més enllà del que és material.
Sentat al sofà amb un sol radiant primaveral, el meu nas s'omple d'un penetrant olor de arròs al forn en preparació. Salive, sí, ho faig i entenc el que es la "casa", la meua. La meua "casa" és aquest lloc que es compon de mil sensacions agradables i acollidores que em tornen la tranquil·litat i la serenitat que moltes vegades perd.
Potser a això es referia aquesta frase, a totes aquestes coses que ens transporten a un lloc on ens sentim segurs i que quan pel motiu que siga desapareix ens deixa coixos. O potser no voldria referir a res de tot això. No té importància, ara sé on està la meua "casa", la meua casa està en mi. I m’agrada el penetrant olor de cuina casolana, em fa recordar moments davant d'una taula amb la meua gent.
La casa la portem sempre al damunt, en el nostre interior, en els nostres sentits, per això podem viure en qualsevol lloc, sense murs, ni parets materials, el que importa és que no ens falten les sensacions i el plaer de deixar que ens envolten i ens abriguen.
