EN TEMPS DE CARAGOLS

  

Continuant en l’idea del anys caragol i la proposta de Cortazar de viure més lentament gaudint dels nostres somnis i de les nostres realitats. No estaria de més aprofundir un poc més en esta espiral, en la idea del decreixement.

Actualment parlem molt de sostenibilitat, tant que inclús no es pot parlar de cap disciplina o estudi seriós si no porta com etiqueta este qualificatiu. Tant es la necessitat del vocable que inclús arribem a parlar del creixement sostenible. Concepte molt enreulat hui en la nostra societat de consum, com a verdader consol a les nostres penes.

Jo vos propose ara tornant als caragols. Ells molts savis, com quasi tota la natura, excepte algun que altre pardal no volador, ens mostren una lògica per a viure tant senzilla que es difícil per als nostres ulls.

"El caracol construye la delicada arquitectura de su concha añadiendo una tras otra las espiras cada vez más amplias; después cesa bruscamente y comienza a enroscarse esta vez en decrecimiento, ya que una sola espira más daría a la concha una dimensión dieciséis veces más grande, lo que en lugar de contribuir al bienestar del animal, lo sobrecargaría. Y desde entonces, cualquier aumento de su productividad serviría sólo para paliar las dificultades creadas por esta ampliación de la concha, fuera de los límites fijados por su finalidad. Pasado el punto límite de la ampliación de las espiras, los problemas del sobrecrecimiento se multiplican en progresión geométrica, mientras que la capacidad biológica del caracol sólo puede, en el mejor de los casos, seguir una progresión aritmética".

Ivan Illich

Com pugem observar es soles un problema matemàtic, per això l’idea del decreixement no pot ser més que d’un matemàtic i economista, Nicholas Georgescu-Roegen., quant es parla de que l’únic que pugem fer és aturar el final ja que, a més de l’energia, també la matèria que disposem es degrada sense interrupció i irreversiblement, en matèria no disponible (quarta llei de la termodinámica).

I per aconseguir mantenir este mon molts anys més  probablement siga una bona idea viure com ens proposa el caragol, més lentament.

BUSCANT UN SOMNI: ANYS LLUM / ANYS CARAGOL

Buscant entre alguns documents he pogut trobar-me un text de Julio Cortazar que vaig tindre el gust de descobrir en el blogs del professor Mariña. No es més que un tros d'un compte, d'un somni, d'una recerca del temps que vivim o/i del que voldríem viure.

"Todo el mundo sabe que la Tierra está separada de los otros astros por una cantidad variable de años luz. Lo que pocos saben (en realidad, solamente yo) es que Margarita está separada de mí por una cantidad considerable de años caracol.

Al principio pensé que se trataba de años tortuga, pero he tenido que abandonar esa unidad de medida demasiado halagadora. Por poco que camine una tortuga, yo hubiera terminado por llegar a Margarita, pero en cambio Osvaldo, mi caracol preferido, no me deja la menor esperanza. Vaya a saber cuando se inició la marcha qué lo fue distanciando imperceptiblemente de mi zapato izquierdo, luego que lo hube orientado con extrema precisión hacia el tumbo que lo llevara a Margarita. Repleto de lechuga fresca, cuidado y atendido amorosamente, su primer avance fue promisorio, y me dije esperanzadamente que antes de que el pino del patio sobrepasara la altura del tejado, los plateados cuernos de Osvaldo entrarían en el campo visual de Margarita pare llevarle mi mensaje simpático; entretanto, desde aquí podía ser feliz imaginando su alegría al verlo llegar, la agitación de sus trenzas y sus brazos.

Tal vez los años luz son todos iguales, pero no los años caracol, y Osvaldo ha cesado de merecer mi confianza. No es que se detenga, pues me ha sido posible verificar por su huella argentada que prosigue su marcha y que mantiene la buena dirección, aunque esto suponga para él subir y bajar incontables paredes o atravesar íntegramente una fábrica de fideos. Pero más me cuesta a mí comprobar esa meritoria exactitud, y dos veces he sido arrestado por guardianes enfurecidos a quienes he tenido que decir las peores mentiras puesto que la verdad me hubiera valido una lluvia de trompadas. Lo triste es que Margarita, sentada en su sillón de terciopelo rosa, me espera del otro lado de la ciudad. Si en vez de Osvaldo yo me hubiera servido de los años luz, ya tendríamos nietos; pero cuando se ama largo y dulcemente, cuando se quiere llegar al termino de una paulatina esperanza, es lógico que se elijan los años caracol. Es tan difícil, después de todo, decidir cuales son las ventajas y cuales los inconvenientes de estas opciones".

L’AIRE DE LA CIUTAT DÓNA LLIBERTAT

¿Què és la ciutat? Formular-me aquesta pregunta no és cap entreteniment intel·lectual. Podria ser que la ciutat ja no fos el que ens pensàvem que era o que, fins i tot, hagués deixat d’existir. I tampoc seria cap catàstrofe perquè és característic de les coses néixer, créixer i morir.

Es clar que la ciutat es més que un simple cúmul de edificis, carrers i gent, es abans de tot relacions socials. Es el lloc a on la societat es fotografia y, per això, reflexa el problemes que li afecten. La ciutat es mostra exina com un pentagrama a on llegir el estat de salut de les relacions socials. Els urbanistes, en general, tenim com a símbol de la ciutat en si mateixa, el espai públic. Aquest es materialitza i singularitza, sempre amb caràcter “relacional”, principalment en la plaça.

Este espai prové de al separació legal entre la propietat privada i la propietat publica, te com a destí els usos socials característics de la vida urbana (esplai, actes col·lectius, mobilitat, activitats culturals i a voltes comercials, referents simbòlics monumentals, etc.) Es, en definitiva, un espai somes a una regulació especifica per par de la Administració publica, sobre el que te la facultat del domini del sol i garantís la seua accessibilitat a tots, a mes a mes com propietària li diu les condicions de la seua utilització i de d’instal·lació de activitats.

El seu caràcter obert li confereix un condició de centre per tant es el territori de la sociabilitat, aleshores esta directament lligat a la qualitat de vida del habitants i al tipus de ciutat. Per a que s’entenda: el espai públic no aïlla ni segrega a uns habitants de altres sinó que deu proporcionar-li igualtat per a habitar, suposa , pues, “domini públic, us social col·lectiu i multifuncional”.

Esta multifuncionalitat del espai públic te diverses escales. Una de les principals es com a complement del espai privat de la vivenda. Els carrers i les places han segut sempre la prolongació de la casa, especialment de les cases mínimes habitables, equilibrant en part les desigualtat econòmiques. Per tant aquest espai obert es qui mos interessa, en tant, que es un camp de actuació en el que podem aplicar politiques de intervenció encaminades a reduir les desigualtats econòmiques, socials i de qualitat de vida.

La unitat no és objecte de la ciutat perquè aquesta és pluralisme

deia Aristòtil.

A tot això, he tingut sempre clar que la llibertat que hui en dia tenim es fonamenta de les nostres pertinències d’origen: els nostres pares, el carrer on vam néixer, el que de xicotets vam dependre  del nostres amics al carrers o dels nostres mestres d’escola, etc. Hui en dia la identitat de cadascú es el resultat d’aquesta barreja de pertinències sectàries, personals, esportives, intimes, col·lectives...Tot això ho possibilita la ciutat, i es això, justament, el que expressa la frase “L’aire de la ciutat dóna llibertat”.

No obstant, la realitat urbana actual es mes be tot lo contrari, l’eixida es fer-se un refugi per a protegir-te del aire urbá no sols per que esta contaminat sinó perquè el espai obert es perillós. Ni ha un temor al espai públic. Tenim la sensació que es un espai no protector ni protegit, s’ha perdut d’urbanitat. En uns casos no ha segut pensat per a donar seguritat sinó per a tindre sols les funcions com circular o estacionar, o es senzillament un espai residual entre edificis i vies. En altres casos ha segut ocupat per classes considerades “perilloses” de la societat: immigrats, pobres o marginats. Esta agorafòbia es una infermetat de part de la societat de hui que no va amb aquells que viuen en la ciutat com una oportunitat de supervivència.

SOMNIEM

Somnieu.
És clar que sí, somniem constantment, sempre.
Espereu massa.
És clar que sí, hem après a esperar i ho esperem tot.
Voleu massa.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
Teniu massa pressa.
Sí, es clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

Somnieu.
Sí, inevitablement, el somni d'avui com possibilitat del demà.
Espereu massa.
És clar que sí, i no ens fa vergonya ésser esclaus de l'esperança.
Voleu massa.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
Exigiu.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

i tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla,
millor així, que no un ramat de xais
per això, que ningú no s'avergonyeixi de dir, que ningú no s'avergonyeixi de cridar:
somniem, sí constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l'inimaginable.

Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l'art d'esperar, aquest art d'esperar
en nits interminables d'impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l'impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l'impossible;
millor així, tots ho sabeu
encara que, a vegades, precipitats,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrers,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla,
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordinadors d'interessos,
per això si mai ens gosen dir.

Somnieu.
És clar que sí, constantment, somniem sempre.
Si ens dieu: Espereu massa.
És clar que sí, hem après d'esperar i ho esperem tot.
Si ens dieu: Voleu massa.
És clar que sí, volem massa, més, tot.
Si ens dieu: Teniu massa pressa.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Lluis Llach

Sense moltes paraules, soles les justetes, vull expresar la necessitat en estos moments de somniar

LA CASA QUE ENS HABITA

Hace muchos años mi madre comenzó  a construir una casa para que la habitara.

Convocó a sus muertos para hacer duraderas sus bases, reunió a los pájaros que aún no tenían nombres, siguió el cauce de los ríos y en el frente plantó un árbol que aún crece y crece.

Colocó una puerta de roble y la dejó abierta.

Hijo -me dijo- toma este racimo de palabras y se marchó.

La casa tiene ahora unas pocas vigas que sostienen su techo. Algunas habitaciones a medio construir y una espaciosa sala donde recibo a los huéspedes y en ocasiones ellos me reciben a mí.

Mis antepasados caminan libremente por la casa.

Yo puedo verlos. De algunos no se ni siquiera sus nombres.

Ellos habitaban la casa antes que yo  y seguramente vivirán allí después de mi muerte.

¿Quién es el verdadero dueño de la casa? A veces me pregunto.

¿Quién llega? ¿Quién acoge?

¿Quién es anfitrión? ¿Quién es huésped?

¿Cómo quitarme este sentimiento de extrañeza que me embarga, aún sabiéndome en casa?

 O cierta felicidad cuando me mudo de ella.

De alguna manera todos somos extranjeros.

Algunas veces anfitrión.

Algunas veces huésped

La manera intemporal de construir

Diuen que la casa ens configura l’anima, d’igual manera que el recipient dona forma al contingut.

Aquest viatge cap el interior es fa per trobar-nos, per tornar a explorar, a emocionar-nos, a sorprendre’ns, a posar la mirada en eixa casa que ens habita, eixa casa de tots, comuna, que resideix en el nostre interior i en la nostra historia col·lectiva. Que ens porta reflexionar al voltant del seu significat: com la vestim eixa casa, qui sentit li donem, que ens aporta històricament, que implica dins d’imaginari comú, quina relació té amb la nostra societat...

Evoquem la casa del passat, la casa viscuda, i inventem la casa somiada...Compartint imatges d’intimitat i la casa com a lloc d’acollença. Vull mirar les formes de la nostra pròpia casa, allò que som. He trobat en la recerca un guia excepcional per al nostre viatge: Gaston Bachelard que en el seu llibre La poètica del espacio fa un recorregut (i nosaltres amb ell) per la casa, les estances i tot l’univers que genera el fet d’habitar.

Tot espai realment habitat conté l’essència del concepte de llar, perquè allí s’uneixen la memòria i la imaginació per identificar-se mútuament. La casa no solament s’experimenta a diari, els llocs que habitem, a través dels somnis, impregnen i conserven els tresors dels passat.

La casa representa una de les principals formes d’integració del pensaments, els records i els somnis de la humanitat. Sense ella l’home seria un ésser dispers. El sosté a través de les tempestes del cel i de les tempestes de la vida. És cos i ànima. És el primer mon del ser humà. Abans de ser llançat al mon, l’home es dipositat en el bressol de la casa. I sempre en el nostres somnis, la casa es un gran bressol...

...El pintor Vladiminck, vivint a casa tranquil·lament escriu: “El benestar que experimente davant el foc quan el mal temps s’estén, és tot animal. La rata al seu forat, el conill al seu cau, la vaca a l’estable deuen ser feliços com jo”. Així el benestar ens retorna a la primitivitat del refugi. Amb el niu, i amb la closca sobretot, trobarem tot un lot d’imatges que susciten en nosaltres una primitivitat.

En determinades ocasions, a l’ésser, li agrada retirar-se al seu racó.

Si es torna a la vella casa com es torna al niu, és perquè els records són somnis, perquè la casa del passat s’ha convertit en una gran imatge, la gran imatge de les intimitats perdudes.

La poètica del espacio

Gaston Bachelard

GENER: Finestres per a vore, portes per entrar

La generositat comença en el rebre; no podem donar lo que no tenim. Es important saber que tenim i que no tenim, un breu inventari ens donarà l’oportunitat de saber que ens fa falta per no donar lo que no hi ha, però amb el temps, gracies a la generositat del rebre, podrem començar a donar.

Melic- Saló- Plaça

Iniciem el camí dels relats per construir (mos) per lo mes prop, el centre. Anem a establir els centres del nostre cos, de la nostra casa i de la nostra ciutat.. Pensem en la paraula, tractem de traure el records més agradables, imaginaris, evocatius amb relació amb la paraula. Preparats?

La experiència de ser el melic del mon

Un melic no és més que això, una marca que deixa el cordó umbilical. Es la part més primitiva de l’organisme. Una marca del primer vincle amb la mare, dels nostres arrels, que en el moment de nàixer eixos enllaços es tanquen i la seua funció finalitza.  

Es mostra com una petita depressió en el centre de l’abdomen situat en el tronc del cos humà. Esta cicatriu es una porta oberta, per poder entrar dins del cos, no soles mitjançant una laparoscòpia,  sinó també com a via d’accés al nucli de la nostra pròpia essència.

Per tant, es punt de partida de la definició de la nostra identitat, on perdre’t i oblidar-se del  problemes dels demes, centrant-nos ens el nostres seguint la experiencia de ser el melic del mon

Va ser Leonardo da Vinci qui buscant la divina proportione descobreix que el melic es el centre del cercle que envolta les mesures de l’esser humà. En moltes cultures es un lloc molt important, simbolitza fertilitat inclús el lloc de l’estima com pensaven els clàssics grecs. O cultures indígenes mexicanes que creient que posant mel en el melic de les xiquetes els garantia una dolçor i encant irresistible.  

El melic es centre de erotisme, que provoca moltes restriccions a la seua exposició, sobre tot a la dona. Un petit orifici on podem encendre la flama de l’estima o la passió del sexe. Però, perquè i on està eixe sensual encant del melic?. Deu de ser per que no hi ha dos iguals, o per que està situat en un lloc altament excitant... Lo cert es que les reacciones de plaer i les suaus carícies son capaços de unflar els ànims als mes gelats. Per tant un territori sensual, suggerent...

RELATS PER CONSTRUIR (MOS)

Cos, Casa I Ciutat. El títol d’aquest apartat suggereix un recorregut, un camí pel diàleg, una conversació amb el cos, la casa i la ciutat. Podríem dir que son els tres espais on l’home construeix la seua vida. Per això, vos propose fer un camí durant un any, mes a mes, on podrem reflexionar i descobrir coses quotidianes, però sobre tot coses nostres.

Es un recorregut que comença per el cos, es lo mes immediat, comencem a sentir, a acceptar i gaudir des de la infantessa, quant les carícies maternes van definint la identitat de cadascun. L’acceptació del jo i la seguritat front al mon, així com els valors que ens acompanyaran a lo llarg de tota la vida. D’aquesta forma, habitar el cos s’aprèn poc a poc. Habitar el cos sugereix la manera que habitem les nostres cases i les nostres ciutats. Per això, el apartat mensual començarà per una reflexió sobre un lloc del cos.

La casa es un altre cos i una xicoteta ciutat. L’escenari on el nostre cos inicia i desenrotlla l’experiència vital amb els altres. En la casa, el ciutadà comença a construir-se des de lo privat i moltes conviccions i actituds es reflectiran desprès en la nostra vida en la ciutat.

La ciutat es l’escenari on l’esser humà es desenvolupa com a tal, on confronta les idees privades amb les publiques, on participa amb el seu cos i la seua casa en la construcció de ell mateixa i dels altres. Desenrotlla la seua identitat i participa de la construcció dels altres. Proposa i actua amb principis.