OBRINT FINESTRES

De vez en cuando la alegría
tira piedritas contra mi ventana
quiere avisarme que está ahí esperando
pero me siento calmo
casi diría ecuánime
voy a guardar la angustia en un escondite
y luego a tenderme cara al techo
que es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas

quién sabe dónde quedan mis próximas huellas
ni cuándo mi historia va a ser computada
quién sabe qué consejos voy a inventar aún
y qué atajo hallaré para no seguirlos

está bien no jugaré al desahucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos
mucho queda por decir y callar
y también quedan uvas para llenar la boca

está bien me doy por persuadido
que la alegría no tire más piedritas
abriré la ventana
abriré la ventana.

Mario Benedetti

Algú em va dir una vegada que copiar fragments d'altres en el meu blog era una cosa així com fer trampes, un recurs explotat quan un no sap que dir.

Potser tenia raó o no.

No ho sé.

No m'importa.

L'AVORRIMENT I ALTRES DIFICULTATS

Després d'escoltar l'altre dia a la meua filla: “Estic avorrida”.

I respondre sense pensar: “¿Això com és possible?. En tantes coses que es poden fer”.
Em va quedar un dubte: “Quines eren eixes coses?.

Així que desprès de recapacitar, em vaig posar a fer una llista per a la pròxima vegada.

IDEES PER MATAR L'AVORRIMENT

-Observar el recorregut d'una formiga.
-Donar un passeig per la vora del riu.
-Menjar xocolate mentre s'assaboreix lentament.
-Veure una bona pel.lícula.
-Repassar fotos antigues.
-Tancar els ulls i imaginar que volem per l'univers.
-Cridar a algú del que fa temps que no sabem res.
-Fer una llista de projectes de vida a molt llarg termini.
-Inventar una història sobre l'avorriment.
-Escoltar música mentre no fem altra cosa.
-Llegir un llibre que no vulguem que s'acabe mai.
-Somiar despert.
-Recordar alguna cosa bona que ens haja passat.
-Sentir-nos privilegiats per poder avorrir ...

Però crec que el més important és no fer cas dels pensaments que ens obliguen a fer alguna cosa més profitós que disfrutar. Perquè no hi ha res més profitós ni més important que disfrutar.  Algú afegeix alguna més?

 

"No afrontem les dificultats perquè són difícils, sinó que són difícils perquè no les afrontem".

Sèneca

Si esperem a fer alguna cosa fins que de veritat ens sentim preparats, segurament ens quedarem sense fer grans coses. Hi ha assumptes per als que mai ens sentirem preparats, però no per això hauria de deixar de fer-los, perquè part d'esta preparació està precisament en la pràctica.

Segurament hi ha poques ments tan lúcides que es creguen estar preparades per a les grans decisions de la vida. I no obstant això afortunadament el món està ple de xicotetes proeses a l'abast de tots i de valents anònims, que saben fins a quin punt de vegades no s'ha de pensar en excés, i es llancen, tot del dubte o la dificultat, a lluitar contra els seus pròpies pors.

LLOANÇA A L'OMBRA

"Los occidentales, siempre al acecho del progreso, se agitan sin cesar persiguiendo una condición mejor que la actual. Buscan siempre más claridad y se las han arreglado para pasar de la vela a la lámpara de petróleo, del petróleo a la luz de gas, del gas a la luz eléctrica, hasta acabar con el menor resquicio, con el último refugio de sombra".

Junichiro Tanizaki

SOMBRAS DE LA CHINA. Joan Manuel Serrat

El hombre vino del mar.
Piel oscura, ojos pequeños,
las manos llenas de sombras,
las sombras llenas de sueños.

Y a cambio de una cerveza,
por la noche, en la cantina,
con exótica destreza,
regalaba sombras,
sombras de la China.

Sombras de la China,
sombras de la China.
Vea correr la liebre por la cortina,
al ganso haciendo el ganso,
al héroe y al villano.

Las manos del sueño
siempre traen un sueño
de la mano.................................

HUI, DIA DE REFLEXIÓ

En ocasions, un té la sensació que les coses no poden anar pitjor. I sap que és una sensació perquè les coses sempre poden anar pitjor, a molt pitjor. No obstant això, hi ha una realitat, i és que les coses sempre poden anar a millor, a molt millor. Dues realitats que es compensen en el temps.

Caminem sobre el fil d'aram. La vida és això, risc. Si ens falla l'equilibri el colp és terrible, però ens deguem al nostre camí, aquest que volem, aquest que tracem amb la fina corda d'un futur, potser incert, però que sens dubte està i on per pura necessitat vital hem de creure.

Sempre arriba l'hora de tancar etapes i recordar d'on venim i on volem arribar. Equivocats o no tenim dret a traçar la nostra ruta. Nosaltres i els altres. Per això hem d'assumir els canvis, encara que no ens agraden i seguir caminant.

Hui és un dels dies en què posem centenars de milers de moments en un caixó i pengem el cartell de tancat.

Un moment difícil, una decisió arriscada on el mareig comença a presidir-ho tot però amb la certesa que hi ha futur i això, sempre, és una molt bona notícia.

DEMOCRACIA, SI

ABRIL - MAIG: TRAVESSANT DEL SO AL COLOR EN ETERNA FRAGÀNCIA

En general, interpretem el que veiem en una persona pel que sentim dir d'ell, en tant que el contrari és molt més estrany. Per això, aquell que veu sense escoltar està molt més confús, molt més perplex, més inquiet que aquell que sent sense veure. És aquesta multiplicitat que els sentits poden revelar el que els fa tan enigmàtics.

Este fet té un paper molt significatiu per a la sociologia de la ciutat. Les relacions dels homes en les ciutats, si se les compara amb les relacions en els pobles, es caracteritzen per un pronunciat predomini de l'activitat de la vista sobre l'oïda. Des del desenvolupament dels mitjans de transport, autobús, ferrocarril, metro, etc., la gent té l'ocasió de poder o de deure mirar-se recíprocament durant minuts o hores seguides sense parlar. Actualment és molt més acusat ja que els mitjans de comunicació, sobretot la televisió, ofereixen al sentit de la vista la major part de totes les relacions sensorials d'home a home, la qual cosa fa canviar totalment tota la base dels sentiments sociològics generals.

El fet que revista un caràcter enigmàtic més marcat, un home que es presenta exclusivament a la vista, comparat amb el d'un home que la seua presència es revela per l'oïda, contribueix certament a formar aquest estat d'incertesa, d'inquietud, aquesta sensació de desorientació en relació amb el conjunt de les altres persones que ens envolten, aquesta sensació d'aïllament, aquesta sensació que per tot arreu xoca un amb les portes tancades.

Este joc tan interessant de sensacions, de confiances, de estranyeses, de comunicació, em fer proposar per a aquest maig amb el permís d'abril, parlar de:

ULLS - NAS – OÏDES                                                       FINESTRA - PATI

PARC URBÀ - JARDÍ

ANEM DE CONFLICTES

Per diversos motius, duc dies pegant-li voltes a diversos temes, no és que em lleven el son, això últimament només ho aconsegueixen poques coses, però sí que em tenen perdent minuts del meu apreciat temps buscant resposta als meus interrogants. Un d'ells és: Per què algunes persones tenen la necessitat vital de fer les coses rematadament malament? Per què tenen la necessitat de sembrar el conflicte allà per on caminen?.

El conflicte no m'agrada. Potser precisament per això, perquè no m'agrada, part del meu temps el dedique a lluitar contra aquest element distorsionador de la pau social. I, com no m'agrada el conflicte, quan aquest sobrevola el meu espai vital, la meua esfera personal, em molesta tant com els grans de arena que queden enganxats a la pell després d'un matí de platja.

No obstant això, mai estem fora de perill del conflicte, de generar (voluntària o involuntàriament) o de patir-lo. Lògicament, vivim en societat i cadascun som fill d'una llet diferent i, tot i que no ho parega, de la generació del conflicte i el mal rotllo, alguns fan el seu leitmotiv esguitant als que ens molesta terriblement. És així. No ho entenc però és així.

Com esta idea fa dies que em ronda pel cap i no trobava un explicació convincent, vaig decidir fer la consulta a la beneïda xarxa, el senyor Google. I heus aquí que vaig obtindre la resposta a la pregunta formulada:

"Els individus que pateixen un complex d'invisibilitat solen provocar conflictes que impliquen emocionalment a aquells que els envolten, i en els que inevitablement ells figuren en l'epicentre"

(NOTA: es refereix a persones que no han obtingut el reconeixement que creuen merèixer en el seu entorn immediat. Parlem de prestigi, carisma i respecte)

La cita en qüestió no és meua, sinó del filòsof Miroslav Berenzc i aquest pou de saviesa m'ha abocat.  Pense en la "cita" i done el meu dubte per clar. És això i no altra cosa el que porta a la generació dolosa del conflicte en la majoria d'ocasions.

FIL ROIG

Sempre havia cregut que existeixen vincles especials que ens uneixen a determinades persones. I ho crec perquè així ho he sentit. Però no acabava de convèncer fins que vaig tenir coneixement d'una famosa llegenda anònima d'origen xinès.

La llegenda diu que entre dos persones que estan destinades a tenir un llaç afectiu hi ha un fil roig que les uneix, que està amb elles des del seu naixement. El fil existeix independentment del moment de les seues vides en el qual les persones vagen a conèixer-se. No es pot trencar en cap cas, encara que de vegades puga estar més o menys tens. Aquest fil invisible és sempre una mostra del vincle que existeix entre elles.

No es senzillament meravellós. La llegenda sorgeix quan es descobreix que l'artèria ulnar connecta el cor amb el dit menut. A l'estar units per aquesta artèria es va començar a dir que els fils rojos de la destinació unien els dits menuts amb els cors, és a dir, simbolitzaven l'interès compartit i la unió dels sentiments.

Tot i això, cal diferenciar aquestes "connexions" a través de l'invisible "fil roig" del que són afinitats en un moment donat, del que siga que en un moment concret converteix a algú en especial. I és així perquè estes connexions estan per damunt d'això, sense perjudici que puguen, o no, superposar i arribar a confondre's.

Amb els anys viscuts, que comencen a ser uns quants, he constatat que aquests vincles, passe el que passe, per a millor o per pitjor, mantenen les connexions a través del temps i les circumstàncies. No obstant això, no tots aquests enllaços són positius. L’afectiu no sempre és deliciós, fins i tot ens sàpiga dolorós. Tot i així, la veritat és que, en el meu cas, puc afirmar que, tot i tenir millor o pitjors moments amb les persones a les que sé estic unit, en el balanç totes es situen en la columna dels beneficis. Només espere que ells puguen dir el mateix.

L'existència del famós "fil roig" es manté malgrat el transcurs del temps i a les putades de la vida, i ens concedeix la gran satisfacció de, quan et retrobes (perquè el fil estava tirant), sentir-te de nou com a casa. El més meravellós és que només cal esperar a convertir-nos en pols perquè "això" desaparega i, de vegades, ni tan sols així.

EQUINOCCIO DE PRIMAVERA: DIA DE LA TIERRA

Coneixes les dues regles de tres: Les 3R i PRO                   

Sabies que hui dia 22 d'abril es celebra el Dia de la Terra. Mai estem ben sabedors de què va tot això, i tendim a pensar que és simplement una altra ocasió perquè els pesats dels mediambientalistes ens fustiguen amb seues preocupacions ... Però, com va començar tot això?

L'any 1962, el senador nord-americà Gaylord Nelson comença a fer lobby polític per tal que el tema mediambiental forme part de l'agenda governamental del president John Kennedy. Després de diversos anys de treball social i polític, el 1969 aprofita els ímpetus de la irada protesta civil contra la guerra del Vietnam, i convoca a una gran manifestació popular on les persones de tot el país expressen la seua preocupació pel maneig del tema mediambiental a nivell nacional.

Així, l'any 1970, el dia 22 d'abril (equinocci de primavera en l'hemisferi nord) es va celebrar per primera vegada el Dia de la Terra. Més de 20 milions de persones van respondre a la convocatòria, establint en les seues comunitats, universitats i escoles, una plataforma de difusió i discussió sobre el medi ambient i seues principals problemes. També en 1970 el senador Nelson funda la Xarxa del Dia de la Terra (o EDN per les sigles en anglès), que com a institució de caràcter global, promou la celebració del dia de la Terra com una instància de reflexió i acció en favor del medi ambient. Aquesta xarxa busca afavorir el compromís cívic dels escolars, educar els ciutadans com a consumidors responsables i mobilitzar els mitjans de comunicació, a les escoles i als governs locals al voltant de accions de protecció mediambiental.

Així, l'any 2009 el tema del Dia de la Terra va ser la generació verda. EDN va convocar a ser part activa d'aquesta xarxa mediambiental. I, el 2010 es van celebrar els 40 anys, amb diversos temes sent el principal el canvi climàtic.

L'objectiu final és algun dia celebrar el "Dia de la Terra", tots els dies de l'any.

BON DIA, BONA SORT,  MARE TERRA

EN HORES BRUIXES

Els humans, contràriament als micos, als que ens semblem quasi com dos gotes d'aigua, reinventem el passat i imaginem el futur, com a formes alternatives al que som. Mentides de la vida, sense cap dubte.

Amb la perspectiva del temps, i amb un rellotge que em descompta a passos gegants, sóc incapaç en estos moments d'imaginar futurs i només visc i em represente en el moment actual. No tinc espai per a més, no done tampoc per a més.

Les tres del matí i els ulls com plats. Les hores bruixes sempre em passen ràpid. Vaig saber que no m'anava a dormir i, com vaig en època de "una miqueta més així", se'm va disparar, sense poder evitar-ho, un monòleg amb mi mateix que de ben segur acabaria en “paja mental”.

Estirat al sofà, vaig parir una, i una altra més, “paja mental”.
A fi de comptes, mai vaig tenir la capacitat per a "col·locar-me", ni tan sols mentalment on no em corresponia.

Ara ho pense i potser m'haja perdut "alguna cosa", o potser no i siga per això que aquesta "falta", aquesta "impossibilitat" de situar on no em toca, d'una manera pròpia, m'hagin convertit, sense voler, en el que sóc.

Però això només és una “paja mental”. Només coses i això.

ENTRE BRAÇOS, LA QUIMERA DE L'ABRAÇADA

Encara que realment no ho és, es denomina col·loquialment, braç, a tota l'extremitat superior des dels muscles als dits. Així tenim un membre del cos humà que sense donar “su brazo a torcer” resulta ser part d'ell mateix. I és que mantenir-se ú ferm en un afany o opinió hi ha vegades que ens costa més d'un disgust. I, per disgustos tenim el cos.

Tornant al braç i deixant els disgustos per a un altre moment, m'agrada més la idea que em ve al cap, els braços representen la possibilitat d'actuar en l'home, en el quefer. Quan no es vol que algun pres faci alguna cosa se ​​li amarren les mans, quan es vol evitar que escape se li amarren els peus. Llavors, els braços permeten dur endavant la concreció del desig en acció. Això és evident. És senzill. Els braços executen. La saviesa popular atribueix als braços les semblances que necessitem per comprendre el seu significat: "va alçar l'imperi amb els seus braços", "va abaixar els braços", "es va quedar de braços plegats", "va abraçar la causa", "el rep amb els braços oberts ", etc. Meravellosa la saviesa ancestral.

Els braços estan fets per abraçar. Moltes vegades els nostres sers estimats, parella, pares, fills, germans, familiars, coneguts, amics, requereixen del nostre silenci i del nostre abraçada. Això és sanador. Si, això és una abraçada. Bonica paraula amb la que anomenem una de les expressions del nostre cos que més ens reconforten i uneixen. De vegades, les malalties es produeixen quan som incapaços d'abraçar, quan som incapaços de donar afecte, quan som incapaços d'acollir. Els braços estan fets per abraçar.

En els mals moments es tendeix a la distància física, a evitar l'acostament, de la mateixa manera, el contacte tendeix a fer tot el contrari: apropar-nos. Molta gent evita el contacte per timidesa, fins i tot en donar les dos besades de rigor a trobar-se amb els seus amics no els donen de veritat, sinó que queden en l'aire. Per això, en els primers segons és possible que alguns d'aquests abraçades siguin forçats. Hi pot haver fins i tot una certa resistència o rebuig, però en arribar al sext segon sol donar-se una espècie confiança, i es connecta de veritat. El nivells de serotonina pugen i produeix un efecte relaxant i envoltant.

Ara bé, l'abraçada no és gratuït. El seu cost és la fortalesa que es requereix per a ser vulnerable. El preu d'abraçar és el risc que el nostre abraçada siga rebutjat o mal interpretat. A molt poca edat som oberts per naturalesa. Volem donar amor i contacte físic, tant com ser estimats i tocats. Si ens veiem privats d'amor i contacte, ens tornem mal disposats a pagar els aranzels de vulnerabilitat. L'amor retingut es pot convertir en dolor. Els abraçades ajuden a alleugerir aquest dolor. Quan ens arrisquem a una abraçada afirmem la nostra meravellosa capacitat de compartir. Quan ens bolquem cap a fora i toquem a altres, estem en llibertat de descobrir la compassió, juntament amb la capacitat de l'alegria, que existeix en tots nosaltres segons anem transformant-nos en abrasants més espontanis i descobrim com riqueses interiors, el preu comença a semblar relativament baix.

UNDER PRESSURE (1982). Queen

Presión

Bajo presión

La presión me está aplastando

Una presión que nadie pidió

Bajo presión arden edificios

Las familias se dividen y la gente se queda en la calle

Es terrible saber de qué va este mundo

Mirando cómo algunos amigos gritan "Déjenme salir"

Rezo para que mañana me sienta mejor

Presión sobre la gente, la gente en las calles

Dando vueltas, pateando mi cerebro por el suelo

En estos días no llueve, caen aguaceros

Presión sobre la gente, la gente en las calles

Es terrible saber de qué va este mundo

Mirando cómo algunos amigos gritan "Déjenme salir"

Rezo para que mañana me sienta mejor

Presión sobre la gente, la gente en las calles

Le di la espalda a todo, como un hombre ciego

Me senté en una valla, pero no funcionó

Sigo encontrando amor, aunque destrozado y en pedazos

¿Por qué, por qué, por qué, amor?

La locura ríe bajo presión

Nos estamos rompiendo

¿No podemos darnos otra oportunidad?

¿Por qué no le damos otra oportunidad al amor?

¿Por qué no podemos dar amor?

Porque amor es una palabra pasada de moda

Y el amor te desafía a cambiar

La manera de cuidar de nosotros mismos

Este es nuestro último baile

Así somos bajo presión

Bajo presión

Presión

PARADOXA: " Ta casa és allà on no estàs "

Després de contemplar durant aquests últims dies, tots i cada un d'ells, el paisatge desolador de pobles arrasats per la força natural del tsunami, cases, habitatges, morades, llars, domicilis de milers de persones, em ve a la memòria una frase que vaig llegir l'altre dia: "Ta casa és allà on no estàs"

Pensat sobre aquesta frase, evidentment, traient-la del context, puc començar a donar-li voltes als murs, als límits que conformen una casa, i clar em bé la quotidianitat, vaig pensar en la meua "casa" i en el que trobe a faltar quan no estic en ella. No sé molt bé com traspassar al paper el que tinc en ment. No són les quatre parets més o menys còmodes en què visc, ni les coses que en ella conté, tot això és insignificant. Pense que trobe a faltar altres coses que van més enllà del que és material.

Sentat al sofà amb un sol radiant primaveral, el meu nas s'omple d'un penetrant olor de arròs al forn en preparació. Salive, sí, ho faig i entenc el que es la "casa", la meua. La meua "casa" és aquest lloc que es compon de mil sensacions agradables i acollidores que em tornen la tranquil·litat i la serenitat que moltes vegades perd.

Potser a això es referia aquesta frase, a totes aquestes coses que ens transporten a un lloc on ens sentim segurs i que quan pel motiu que siga desapareix ens deixa coixos. O potser no voldria referir a res de tot això. No té importància, ara sé on està la meua "casa", la meua casa està en mi. I m’agrada el penetrant olor de cuina casolana, em fa recordar moments davant d'una taula amb la meua gent.

La casa la portem sempre al damunt, en el nostre interior, en els nostres sentits, per això podem viure en qualsevol lloc, sense murs, ni parets materials, el que importa és que no ens falten les sensacions i el plaer de deixar que ens envolten i ens abriguen.

PREGUNTANT-ME

Taste una pregunta que penja dels meus llavis abans de llançar-la a l'infinit

Pot ser?

Camine entre els teus dies per acompanyar-te i enganxar-me entre les teues coses.

Saps que estic amb tu.

Em perd pels racons de la teva ment i ahí m'entretinc entre les teues anades i vingudes.

Em sents?

Les meues mans descansen al teu muscle i et dic en veu baixa els nostres secrets i et sent tremolar, és la proximitat de la pell.

Ho notes?

Tanque els ulls, i ara només jugue a imaginar, una bena perfecta i invisible. Sense veure't et veig.

Sospire.

És la fortuna de sentir el teu cos adorat, permanentment somiat.
Em contorsione, esbossant, pam a pam, la silueta del teu cos.

Ho sents?

Ens ancorem en l'etern, al posar els llavis mentre una llengua subtil els entreobre per endinsar-nos en les nostres boques i sabors, mil·límetre a mil·límetre.

Com et sents?

Un viatge en el temps, en l'espai, un curt viatge fins a trobar-nos enmig del desig que ho cobreix tot.

La torbació se m'ha clavat indefectiblement on la humitat ha creat el seu feu. Envenénam de tu, abans que acabe.

Pot ser?

MARÇ: Cap on bufa el vent?

Amb un peu ja dins el tercer mes de l'any, abans era el primer, em ve al cap pel seu nom la necessitat del vent per a què amb les pluges d'abril facin de maig un mes florit i bonic. Aquest rococó aforisme ens obri a l'univers del vent, un món ple de quimeres i conjectures que permeten construir (-mos) en la inquietud, en el dubte, en la intuïció, en definitiva en el canvi.

Estem al mes de trànsit d’interiorisme hivernal a l'esclat primaveral, renaix la vida, per això m'agrada preguntar-me “Cap on bufa el vent?. I tot perquè m’agrada estar al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, al vent del món.”

Algú va dir que la vida és per a qui l’agafa
Ací estic amb el dit gros en alt, esperant que algú m’arreplegue
He estat vivint de les meues grans expectatives
¿Què té de bo estar ací encallat mentre el món passa de llarg?
¿On estan els senyals que m’ajuden a eixir d’ací?
Si he de entropessar en algun moment. ¿Com ho sabré?
Si tinc la història escrita en la cara
¿S’hi veu si sóc prou fort per a caminar sobre l’aigua?
¿Sóc prou espavilat per a llevar-me la bena dels ulls?
¿O sóc un beneit que va cap on bufa el vent?
Estic assegut a mitjan camí cap algun lloc
Pensant en el que tinc davant meu i en el que he deixat arrere
Jo sol, se suposa que és fàcil
¿És açò el que he estat buscant o he perdut el cap?
Potser la meua oportunitat està ací per emportar-se-me’n
Ací estic, caminant nu pel món
Ocupant espai, un xiquet de la societat
Feu-m’hi lloc.

Cançó “Que va cap on bufa el vent”

Este mes parlarem dels límits:

BRAÇOS – MURS – EL PERIURBÀ