TEULADES: Vista d'ocell sobre les coses, un equilibri difícil

Escenografia: un teló de fons de teulades i, en un moment donat, apareix una radiant lluna plena. Un marc adequat per a aquest gat nocturn, errant i canalla. I sona la musica de Fito....

Ahora si, parece que ya empiezo a entender
las cosas importantes aquí
son las que están detrás de la piel
Y todo lo demás...
empieza donde acaban mis pies,
después de mucho tiempo aprendí
que hay cosas que mejor no aprender.

El colegio poco me enseño... si es por esos libros nunca aprendo a:

Coger el cielo con las manos
a reír y a llorar lo que te canto
a coser mi alma rota
a perder el miedo a quedar como un idiota
y a empezar la casa por el tejado
a poder dormir cuando tú no estás a mi lado

........

Raro!! no digo diferente, digo raro!!
Ya no sé si el mundo está al revés
o soy yo el que está cabeza abajo

En algunes ocasions, molt poques, som com l’estrany personatge pujat a una teulada. Un violinista diminut i ballarí, espectador de les tragèdies i les alegries, un símbol que, passe el que passe, cal seguir tocant i mantenint el tipus. Som Topol en el seu cant "Si jo fos ric", movent-nos en un verdader conte de la lletera en què ens imaginem les ingènues coses que faríem en cas de tenir fortuna. La primera, no treballar. Altres vegades ens agradaria tenir el vici i la capacitat d'alçar les cobertes de les teulades per observar el que es cou en els fogons. Ens fiquem en jardins dels que després només se surt amb nocturnitat i dissimuladament

A la teulada, un ha de caminar amb ull per no excedir-se ni a la curiositat ni en la crítica, per quedar bé a la vegada amb la veritat i amb els afectes, i, sobretot, per resistir-se a les freqüents ganes de abaixar-se atenent a la veu que diu "Què se t'ha perdut a tu allà dalt? Toca còmodament a terra que és més fàcil”

Però alguna cosa ens aguanta a la teulada. Per vanitat, per no voler estar sol, perquè ens va la marxa. La melodia del violinista és trist, i una mica melancòlic. Potser és perquè és aficionat a la poesia, i la millor poesia sempre respira tristesa i insatisfacció. Així són les coses. Pensa com el músic que més trist és el silenci, l'anonimat de qui mai es veurà delatat ni per les seves opinions ni pels seus errors. Més perillós és l’avorriment de qui sempre va a la seva, de qui mai arrisca res, de qui transforma la seva vida en una ambiciosa conspiració contra si mateix. Alguna vegada, molt poques, han intentat fer-li caure teules a baix i això també ha influït en la seva tossuderia per seguir enfilat dalt

‘Los nadies’

Sueñan las pulgas con comprarse un perro
 y sueñan los nadies con salir de pobres,
que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte,
 que llueva a cántaros la buena suerte;
pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca,
 ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte,
 por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda,
o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados,
corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Eduardo Galeano (1940)

EL CAP: Pense, per tant existeixes

Els animals més senzills, com els quals presenten simetria radial no posseïxen cap. Per tant, “allà a on no hi ha cap no hi cal sombrero”

Però si parlem dels altres animals el cap és la part anterior del cos que conté la boca, el cervell i diversos òrgans sensorials. Necessitat d’un bastiment per protegir l'encèfal, té una estructura òssia, el crani. I replicant,  “a qui el cap li creix el cervell se li encongeix”.

El nostre cos està format per tres parts: el cap, el tronc i les extremitats. Al cap hi ha la cara, en els humans la part anteroinferior del cap. A la part de dalt de la cara hi ha el front, i baix la barbeta.

Dels cinc òrgans dels sentits, quatre estan al cap, i més específicament a la cara: la vista, l'oïda, l'olfacte i el gust. Encara que el cinquè sentit sobrant, el tacte, també està àmpliament representat en els llavis, una zona d'altíssima sensibilitat. De fet, “cor dolç, llavis de sucre”

El seus teixits tous expressen les emocions de l’individu. Encara que la paraula emoció és molt usual no és fàcil proposar una definició. Hi ha un ampli consens en acceptar la distinció entre, afecte, emoció i sensació. Pot ser entès, sensació com l'experiència subjectiva d'una emoció que sorgeix fisiològicament al cervell o l'afecte fet conscient. Etimològicament la paraula ve del llatí (emotio, -onis) i és una combinació formada per e(x) (enfora) i motio (moviment, acció, gest). Es refereix a la naturalesa de l'emoció que és experimentada pels humans. Per altra banda deguem distingir entre afecte, sensació i emoció.

En la nostra filosofia occidental es considera a vegades l'emoció com l'antítesi de la raó. Les emocions poden no ser desitjades per l'individu que les sent; pot voler controlar-les però sovint no pot aconseguir-ho.

Un tret característic de l'ésser humà és aquest conflicte, o fins i tot oposició, entre emoció i raó. “No fiques el cap on siga atzucac”, perquè podries ficar-te en un embolic amb difícil eixida o sense eixida.

 “Comptes de cap, cabotes de nap”

Així mateix, l'aparença facial és un element essencial de la identitat de cada ésser humà i el que en facilita més la identificació, per això és l'element central de la fotografia dels documents oficials o de la caricatura.

I com a bona caricatura cercarem la veritat que s'amaga darrera les coses, i que tant es pot fer pel  camí d'exagerar les coses bones, com la bellesa, que és el que s'ha fet majoritàriament, com per l'altra banda, exagerant les coses dolentes, del que en surt la imatge grotesca que ens conforma.

“El savi sap que no sap; el ximple, tot ho té al cap”

Per acabar, un xicotet record: “Ballades per Carnestoltes, batialles per Tots-Sants”, el ball carnavalesc sempre acostumava a tenir conseqüències, al cap de nou mesos, se solien celebrar molts batejos.

FEBRER: De la transgressió al recolliment, passant per l’amor

Comencem un nou mes, el més curt de l’any però el més carnal.

Moments per destapar totes aquelles interioritats que tenim ocultes.

Passarem de la transgressió del Carnestoltes a la dolçor de l’amor de Cupido per acabar en el recolliment de la Quaresma.

Com veiem es un camí curt però intens, que ens permet endinsar -nos en les nostres emocions.

I en la seua absència sorgiran els nostres sentiments més basics, com necessitat i demanda de les emocions que ja no experimentem. El nostre estat d’animó pren forma, buscant com a resultat un estat anímic de felicitat.

Continuant en els relats per construir (mos), he pensat que este mes seria important parlar de records, d'emocions, de converses, d’escoltes, de diàlegs. Per això vos propose que pensem en:

CAP – TEULADA - CONSISTORI