LLOANÇA A L'OMBRA

"Los occidentales, siempre al acecho del progreso, se agitan sin cesar persiguiendo una condición mejor que la actual. Buscan siempre más claridad y se las han arreglado para pasar de la vela a la lámpara de petróleo, del petróleo a la luz de gas, del gas a la luz eléctrica, hasta acabar con el menor resquicio, con el último refugio de sombra".

Junichiro Tanizaki

SOMBRAS DE LA CHINA. Joan Manuel Serrat

El hombre vino del mar.
Piel oscura, ojos pequeños,
las manos llenas de sombras,
las sombras llenas de sueños.

Y a cambio de una cerveza,
por la noche, en la cantina,
con exótica destreza,
regalaba sombras,
sombras de la China.

Sombras de la China,
sombras de la China.
Vea correr la liebre por la cortina,
al ganso haciendo el ganso,
al héroe y al villano.

Las manos del sueño
siempre traen un sueño
de la mano.................................

HUI, DIA DE REFLEXIÓ

En ocasions, un té la sensació que les coses no poden anar pitjor. I sap que és una sensació perquè les coses sempre poden anar pitjor, a molt pitjor. No obstant això, hi ha una realitat, i és que les coses sempre poden anar a millor, a molt millor. Dues realitats que es compensen en el temps.

Caminem sobre el fil d'aram. La vida és això, risc. Si ens falla l'equilibri el colp és terrible, però ens deguem al nostre camí, aquest que volem, aquest que tracem amb la fina corda d'un futur, potser incert, però que sens dubte està i on per pura necessitat vital hem de creure.

Sempre arriba l'hora de tancar etapes i recordar d'on venim i on volem arribar. Equivocats o no tenim dret a traçar la nostra ruta. Nosaltres i els altres. Per això hem d'assumir els canvis, encara que no ens agraden i seguir caminant.

Hui és un dels dies en què posem centenars de milers de moments en un caixó i pengem el cartell de tancat.

Un moment difícil, una decisió arriscada on el mareig comença a presidir-ho tot però amb la certesa que hi ha futur i això, sempre, és una molt bona notícia.

DEMOCRACIA, SI

ABRIL - MAIG: TRAVESSANT DEL SO AL COLOR EN ETERNA FRAGÀNCIA

En general, interpretem el que veiem en una persona pel que sentim dir d'ell, en tant que el contrari és molt més estrany. Per això, aquell que veu sense escoltar està molt més confús, molt més perplex, més inquiet que aquell que sent sense veure. És aquesta multiplicitat que els sentits poden revelar el que els fa tan enigmàtics.

Este fet té un paper molt significatiu per a la sociologia de la ciutat. Les relacions dels homes en les ciutats, si se les compara amb les relacions en els pobles, es caracteritzen per un pronunciat predomini de l'activitat de la vista sobre l'oïda. Des del desenvolupament dels mitjans de transport, autobús, ferrocarril, metro, etc., la gent té l'ocasió de poder o de deure mirar-se recíprocament durant minuts o hores seguides sense parlar. Actualment és molt més acusat ja que els mitjans de comunicació, sobretot la televisió, ofereixen al sentit de la vista la major part de totes les relacions sensorials d'home a home, la qual cosa fa canviar totalment tota la base dels sentiments sociològics generals.

El fet que revista un caràcter enigmàtic més marcat, un home que es presenta exclusivament a la vista, comparat amb el d'un home que la seua presència es revela per l'oïda, contribueix certament a formar aquest estat d'incertesa, d'inquietud, aquesta sensació de desorientació en relació amb el conjunt de les altres persones que ens envolten, aquesta sensació d'aïllament, aquesta sensació que per tot arreu xoca un amb les portes tancades.

Este joc tan interessant de sensacions, de confiances, de estranyeses, de comunicació, em fer proposar per a aquest maig amb el permís d'abril, parlar de:

ULLS - NAS – OÏDES                                                       FINESTRA - PATI

PARC URBÀ - JARDÍ

ANEM DE CONFLICTES

Per diversos motius, duc dies pegant-li voltes a diversos temes, no és que em lleven el son, això últimament només ho aconsegueixen poques coses, però sí que em tenen perdent minuts del meu apreciat temps buscant resposta als meus interrogants. Un d'ells és: Per què algunes persones tenen la necessitat vital de fer les coses rematadament malament? Per què tenen la necessitat de sembrar el conflicte allà per on caminen?.

El conflicte no m'agrada. Potser precisament per això, perquè no m'agrada, part del meu temps el dedique a lluitar contra aquest element distorsionador de la pau social. I, com no m'agrada el conflicte, quan aquest sobrevola el meu espai vital, la meua esfera personal, em molesta tant com els grans de arena que queden enganxats a la pell després d'un matí de platja.

No obstant això, mai estem fora de perill del conflicte, de generar (voluntària o involuntàriament) o de patir-lo. Lògicament, vivim en societat i cadascun som fill d'una llet diferent i, tot i que no ho parega, de la generació del conflicte i el mal rotllo, alguns fan el seu leitmotiv esguitant als que ens molesta terriblement. És així. No ho entenc però és així.

Com esta idea fa dies que em ronda pel cap i no trobava un explicació convincent, vaig decidir fer la consulta a la beneïda xarxa, el senyor Google. I heus aquí que vaig obtindre la resposta a la pregunta formulada:

"Els individus que pateixen un complex d'invisibilitat solen provocar conflictes que impliquen emocionalment a aquells que els envolten, i en els que inevitablement ells figuren en l'epicentre"

(NOTA: es refereix a persones que no han obtingut el reconeixement que creuen merèixer en el seu entorn immediat. Parlem de prestigi, carisma i respecte)

La cita en qüestió no és meua, sinó del filòsof Miroslav Berenzc i aquest pou de saviesa m'ha abocat.  Pense en la "cita" i done el meu dubte per clar. És això i no altra cosa el que porta a la generació dolosa del conflicte en la majoria d'ocasions.