LA CASA QUE ENS HABITA

Hace muchos años mi madre comenzó  a construir una casa para que la habitara.

Convocó a sus muertos para hacer duraderas sus bases, reunió a los pájaros que aún no tenían nombres, siguió el cauce de los ríos y en el frente plantó un árbol que aún crece y crece.

Colocó una puerta de roble y la dejó abierta.

Hijo -me dijo- toma este racimo de palabras y se marchó.

La casa tiene ahora unas pocas vigas que sostienen su techo. Algunas habitaciones a medio construir y una espaciosa sala donde recibo a los huéspedes y en ocasiones ellos me reciben a mí.

Mis antepasados caminan libremente por la casa.

Yo puedo verlos. De algunos no se ni siquiera sus nombres.

Ellos habitaban la casa antes que yo  y seguramente vivirán allí después de mi muerte.

¿Quién es el verdadero dueño de la casa? A veces me pregunto.

¿Quién llega? ¿Quién acoge?

¿Quién es anfitrión? ¿Quién es huésped?

¿Cómo quitarme este sentimiento de extrañeza que me embarga, aún sabiéndome en casa?

 O cierta felicidad cuando me mudo de ella.

De alguna manera todos somos extranjeros.

Algunas veces anfitrión.

Algunas veces huésped

La manera intemporal de construir

Diuen que la casa ens configura l’anima, d’igual manera que el recipient dona forma al contingut.

Aquest viatge cap el interior es fa per trobar-nos, per tornar a explorar, a emocionar-nos, a sorprendre’ns, a posar la mirada en eixa casa que ens habita, eixa casa de tots, comuna, que resideix en el nostre interior i en la nostra historia col·lectiva. Que ens porta reflexionar al voltant del seu significat: com la vestim eixa casa, qui sentit li donem, que ens aporta històricament, que implica dins d’imaginari comú, quina relació té amb la nostra societat...

Evoquem la casa del passat, la casa viscuda, i inventem la casa somiada...Compartint imatges d’intimitat i la casa com a lloc d’acollença. Vull mirar les formes de la nostra pròpia casa, allò que som. He trobat en la recerca un guia excepcional per al nostre viatge: Gaston Bachelard que en el seu llibre La poètica del espacio fa un recorregut (i nosaltres amb ell) per la casa, les estances i tot l’univers que genera el fet d’habitar.

Tot espai realment habitat conté l’essència del concepte de llar, perquè allí s’uneixen la memòria i la imaginació per identificar-se mútuament. La casa no solament s’experimenta a diari, els llocs que habitem, a través dels somnis, impregnen i conserven els tresors dels passat.

La casa representa una de les principals formes d’integració del pensaments, els records i els somnis de la humanitat. Sense ella l’home seria un ésser dispers. El sosté a través de les tempestes del cel i de les tempestes de la vida. És cos i ànima. És el primer mon del ser humà. Abans de ser llançat al mon, l’home es dipositat en el bressol de la casa. I sempre en el nostres somnis, la casa es un gran bressol...

...El pintor Vladiminck, vivint a casa tranquil·lament escriu: “El benestar que experimente davant el foc quan el mal temps s’estén, és tot animal. La rata al seu forat, el conill al seu cau, la vaca a l’estable deuen ser feliços com jo”. Així el benestar ens retorna a la primitivitat del refugi. Amb el niu, i amb la closca sobretot, trobarem tot un lot d’imatges que susciten en nosaltres una primitivitat.

En determinades ocasions, a l’ésser, li agrada retirar-se al seu racó.

Si es torna a la vella casa com es torna al niu, és perquè els records són somnis, perquè la casa del passat s’ha convertit en una gran imatge, la gran imatge de les intimitats perdudes.

La poètica del espacio

Gaston Bachelard