L’AIRE DE LA CIUTAT DÓNA LLIBERTAT

¿Què és la ciutat? Formular-me aquesta pregunta no és cap entreteniment intel·lectual. Podria ser que la ciutat ja no fos el que ens pensàvem que era o que, fins i tot, hagués deixat d’existir. I tampoc seria cap catàstrofe perquè és característic de les coses néixer, créixer i morir.

Es clar que la ciutat es més que un simple cúmul de edificis, carrers i gent, es abans de tot relacions socials. Es el lloc a on la societat es fotografia y, per això, reflexa el problemes que li afecten. La ciutat es mostra exina com un pentagrama a on llegir el estat de salut de les relacions socials. Els urbanistes, en general, tenim com a símbol de la ciutat en si mateixa, el espai públic. Aquest es materialitza i singularitza, sempre amb caràcter “relacional”, principalment en la plaça.

Este espai prové de al separació legal entre la propietat privada i la propietat publica, te com a destí els usos socials característics de la vida urbana (esplai, actes col·lectius, mobilitat, activitats culturals i a voltes comercials, referents simbòlics monumentals, etc.) Es, en definitiva, un espai somes a una regulació especifica per par de la Administració publica, sobre el que te la facultat del domini del sol i garantís la seua accessibilitat a tots, a mes a mes com propietària li diu les condicions de la seua utilització i de d’instal·lació de activitats.

El seu caràcter obert li confereix un condició de centre per tant es el territori de la sociabilitat, aleshores esta directament lligat a la qualitat de vida del habitants i al tipus de ciutat. Per a que s’entenda: el espai públic no aïlla ni segrega a uns habitants de altres sinó que deu proporcionar-li igualtat per a habitar, suposa , pues, “domini públic, us social col·lectiu i multifuncional”.

Esta multifuncionalitat del espai públic te diverses escales. Una de les principals es com a complement del espai privat de la vivenda. Els carrers i les places han segut sempre la prolongació de la casa, especialment de les cases mínimes habitables, equilibrant en part les desigualtat econòmiques. Per tant aquest espai obert es qui mos interessa, en tant, que es un camp de actuació en el que podem aplicar politiques de intervenció encaminades a reduir les desigualtats econòmiques, socials i de qualitat de vida.

La unitat no és objecte de la ciutat perquè aquesta és pluralisme

deia Aristòtil.

A tot això, he tingut sempre clar que la llibertat que hui en dia tenim es fonamenta de les nostres pertinències d’origen: els nostres pares, el carrer on vam néixer, el que de xicotets vam dependre  del nostres amics al carrers o dels nostres mestres d’escola, etc. Hui en dia la identitat de cadascú es el resultat d’aquesta barreja de pertinències sectàries, personals, esportives, intimes, col·lectives...Tot això ho possibilita la ciutat, i es això, justament, el que expressa la frase “L’aire de la ciutat dóna llibertat”.

No obstant, la realitat urbana actual es mes be tot lo contrari, l’eixida es fer-se un refugi per a protegir-te del aire urbá no sols per que esta contaminat sinó perquè el espai obert es perillós. Ni ha un temor al espai públic. Tenim la sensació que es un espai no protector ni protegit, s’ha perdut d’urbanitat. En uns casos no ha segut pensat per a donar seguritat sinó per a tindre sols les funcions com circular o estacionar, o es senzillament un espai residual entre edificis i vies. En altres casos ha segut ocupat per classes considerades “perilloses” de la societat: immigrats, pobres o marginats. Esta agorafòbia es una infermetat de part de la societat de hui que no va amb aquells que viuen en la ciutat com una oportunitat de supervivència.