TEULADES: Vista d'ocell sobre les coses, un equilibri difícil

Escenografia: un teló de fons de teulades i, en un moment donat, apareix una radiant lluna plena. Un marc adequat per a aquest gat nocturn, errant i canalla. I sona la musica de Fito....

Ahora si, parece que ya empiezo a entender
las cosas importantes aquí
son las que están detrás de la piel
Y todo lo demás...
empieza donde acaban mis pies,
después de mucho tiempo aprendí
que hay cosas que mejor no aprender.

El colegio poco me enseño... si es por esos libros nunca aprendo a:

Coger el cielo con las manos
a reír y a llorar lo que te canto
a coser mi alma rota
a perder el miedo a quedar como un idiota
y a empezar la casa por el tejado
a poder dormir cuando tú no estás a mi lado

........

Raro!! no digo diferente, digo raro!!
Ya no sé si el mundo está al revés
o soy yo el que está cabeza abajo

En algunes ocasions, molt poques, som com l’estrany personatge pujat a una teulada. Un violinista diminut i ballarí, espectador de les tragèdies i les alegries, un símbol que, passe el que passe, cal seguir tocant i mantenint el tipus. Som Topol en el seu cant "Si jo fos ric", movent-nos en un verdader conte de la lletera en què ens imaginem les ingènues coses que faríem en cas de tenir fortuna. La primera, no treballar. Altres vegades ens agradaria tenir el vici i la capacitat d'alçar les cobertes de les teulades per observar el que es cou en els fogons. Ens fiquem en jardins dels que després només se surt amb nocturnitat i dissimuladament

A la teulada, un ha de caminar amb ull per no excedir-se ni a la curiositat ni en la crítica, per quedar bé a la vegada amb la veritat i amb els afectes, i, sobretot, per resistir-se a les freqüents ganes de abaixar-se atenent a la veu que diu "Què se t'ha perdut a tu allà dalt? Toca còmodament a terra que és més fàcil”

Però alguna cosa ens aguanta a la teulada. Per vanitat, per no voler estar sol, perquè ens va la marxa. La melodia del violinista és trist, i una mica melancòlic. Potser és perquè és aficionat a la poesia, i la millor poesia sempre respira tristesa i insatisfacció. Així són les coses. Pensa com el músic que més trist és el silenci, l'anonimat de qui mai es veurà delatat ni per les seves opinions ni pels seus errors. Més perillós és l’avorriment de qui sempre va a la seva, de qui mai arrisca res, de qui transforma la seva vida en una ambiciosa conspiració contra si mateix. Alguna vegada, molt poques, han intentat fer-li caure teules a baix i això també ha influït en la seva tossuderia per seguir enfilat dalt