MARÇ: Cap on bufa el vent?

Amb un peu ja dins el tercer mes de l'any, abans era el primer, em ve al cap pel seu nom la necessitat del vent per a què amb les pluges d'abril facin de maig un mes florit i bonic. Aquest rococó aforisme ens obri a l'univers del vent, un món ple de quimeres i conjectures que permeten construir (-mos) en la inquietud, en el dubte, en la intuïció, en definitiva en el canvi.

Estem al mes de trànsit d’interiorisme hivernal a l'esclat primaveral, renaix la vida, per això m'agrada preguntar-me “Cap on bufa el vent?. I tot perquè m’agrada estar al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, al vent del món.”

Algú va dir que la vida és per a qui l’agafa
Ací estic amb el dit gros en alt, esperant que algú m’arreplegue
He estat vivint de les meues grans expectatives
¿Què té de bo estar ací encallat mentre el món passa de llarg?
¿On estan els senyals que m’ajuden a eixir d’ací?
Si he de entropessar en algun moment. ¿Com ho sabré?
Si tinc la història escrita en la cara
¿S’hi veu si sóc prou fort per a caminar sobre l’aigua?
¿Sóc prou espavilat per a llevar-me la bena dels ulls?
¿O sóc un beneit que va cap on bufa el vent?
Estic assegut a mitjan camí cap algun lloc
Pensant en el que tinc davant meu i en el que he deixat arrere
Jo sol, se suposa que és fàcil
¿És açò el que he estat buscant o he perdut el cap?
Potser la meua oportunitat està ací per emportar-se-me’n
Ací estic, caminant nu pel món
Ocupant espai, un xiquet de la societat
Feu-m’hi lloc.

Cançó “Que va cap on bufa el vent”

Este mes parlarem dels límits:

BRAÇOS – MURS – EL PERIURBÀ